Te’n podria dir mil
Tot i patir una notable discriminació en el sector, la presència femenina en l’escena valenciana és diversa i transgressora
FOTO: ALBERTO GARSAN
12.05.2023 VALÈNCIA
El passat 2 de gener el programa ZOOM d’À Punt va dedicar el seu reportatge a la música en valencià i el seu recorregut. Es van anomenar grups com Zoo, La Gossa Sorda, Obrint Pas o Al Tall, i cantants com Raimon, Ovidi Montllor, etc. Va recórrer algun dels gèneres musicals representatius del nostre territori com el cant tradicional de Pep Gimeno “Botifarra”, la música infantil de Paco Muñoz i Dani Miquel o la Nova Cançó. Es tractaren també qüestions com la persecució durant la dictadura o la censura de Canal 9 perpetuada pels governs del Partit Popular. El programa va arribar a xifres d’audiència exitoses, però també va generar tota una col·lecció de crítiques i animadversions sobre la direcció que va prendre el programa i sobre la selecció dels artistes.
Algunes seguidores de la cadena i de la música valenciana assenyalaren en xarxes socials que el reportatge havia estat molt limitat; que faltaven grups com Orxata Sound System o Auxili, també un gran impacte en el públic; que hi havia una manca de gèneres electrònics, urbans i alternatius, i que la cobertura de la situació de les dones en l’escena valenciana no havia sigut la correcta.
La trampa del “no hi havia dones”
El ZOOM va reservar uns minuts del programa per a parlar de la poca presència femenina en l’escena. “Les dones tenen una presència reduïda en la música en valencià”, sentenciava el narrador del reportatge, Bérnar Giménez. Paradògicament, després de l’emissió del programa, la cadena va fer difusió per xarxes d’una llista de reproducció o playlist amb cançons en valencià, en la qual sols hi havia una artista femenina, Samantha Gilabert.
Les xarxes s’inundaren de crítiques a la cadena, sobretot per fer veure que el problema és que no hi ha dones, quan estan i han estat sempre, però no se’ls ha reconegut el treball. “La música en valencià té una escena de dones important i amb qualitat i diversitat”, va declarar el músic i sociòleg valencià Rafa Xambó.
Moltes de les crítiques es van dirigir al grup de música La Fúmiga, compost per dotze homes, que assenyalaren que no hi ha cap dona a les seues files perquè no hi ha dones que toquen vent metall. Desenes d’instrumentistes femenines eixiren a reivindicar la seua figura i denunciar la invisibilitat que senten en el panorama musical.
Les dones en la música han estat sempre i, a més, han fet coses transgressores, com és el cas de Carraixet o Arròs Caldós. El primer acaba de complir cinquanta anys creant música en la nostra llengua. Carraixet és un grup format per cinc dones — inicialment per homes i dones d’un clan familiar — format en l’any 1972 per a cantar en valencià en plena dictadura franquista al ritme de la bandurria i el llaüt. Amb la censura franquista encara present i l’anomenada Batalla de València com a teló de fons, cantar en valencià fou un exercici de valentia. El grup de Tavernes Blanques va rebre tota classe d’atacs per part de l’extrema dreta durant la seua carrera, però el del 9 d’octubre de 1979 fou amb diferència el que més recorden. Durant una actuació per la Diada, s’advertiren uns explosius davall del furgó del grup, que van ser desactivats, però que feren palés del perill que suposava cantar en la llengua pròpia.
A més, segons expliquen les germanes Giner a un reportatge de La Directa, a la repressió política experimentada s’hi afegia la de gènere, accentuada pel fet d’haver començat com a “xiquetes que feien gràcia” i voler créixer i esdevenir músiques respectades. Desenvolupar una consciència feminista, ser valencianistes i tocar instruments tradicionalment entesos com a “masculins”, com ara el fiscorn o la trompeta, generaren burles i insults tant del públic com dels companys de professió.
En aquest reportatge, Vanessa Giner explica que en l’actualitat ja no et poden dir “vés-te’n a la cuina”, però sí que poden no programar-te, només fer-ho en sales menudes o a hores poc usuals. “Declarar-se obertament feministes ens ha tancat més d’una porta en una indústria sovint incòmoda amb els discursos incòmodes”, declara Giner, que emfatitza que no únicament en sectors conservadors, també d’altres suposadament d’esquerres.
“Declarar-se obertament feministes ens ha tancat més d’una porta en una indústria sovint incòmoda amb els discursos incòmodes”
VANESSA GINER
D’altra banda, Arròs Caldós va nàixer l’any 1996 en l’Horta Nord i va transformar el que estaven fent molts grups de rock amb la presència de la dolçaina, incorporant nous instruments i sonoritats. L’ús de ritmes fusionats llatins i reggae, construïts amb trompeta, flauta, acordió, trombó i, per descomptat, dolçaina, convertiren a aquest grup de tres dones i tres homes en un dels més innovadors del moment. Un altre cas és el de Soul Atac, amb tres dones al capdavant i pioner en fusionar estils de la música negra com el soul, el funk o el hip-hop amb lletres compromeses en valencià i adaptacions de poemes valencians. També hi havia dones en formacions molt variades musicalment, com Orxata Sound System, Rapsodes, Al Tall o Agraviats.
No obstant això, és cert que la presència femenina als escenaris valencians ha augmentat exponencialment i ha incorporat al panorama musical valencià una diversitat d’estils i sonoritats increïble. La música urbana s’ha fet un lloc en l’escena valenciana gràcies a artistes com Tesa, Jazzwoman, Colomet, Pupil·les o Maluks. La Maria, Noelia Llorens “Titana” o Sandra Monfort estan recuperant la música tradicional i creant un folk valencià molt potent. Clara Andrés, Tito Pontet, el Diluvi, Mireia Vives, ESTHER, Aina Koda. Són moltes les dones que estan engrossint i diversificant el repertori i els cartells dels festivals de música.
Però, no solament hi ha dones dalt de l’escenari, també darrere. Trobem programadores, mànagers, gestores culturals, tècniques de so i de llum, regidores, professores de música, etc. Per tant, tot i que queda molt per fer i la presència de les dones als cartells i a les llistes de reproducció ha de créixer, les dones estan en el sector. Sols falta que se’ls programe i se’ls contracte més, i no únicament en festivals “en clau de dona”, formar part de programacions habituals, normalitzades i en igualtat.
La “música en valencià” com a gènere
El programa va voler fer una radiografia completa del que era la “música en valencià”, però és difícil condensar tota la producció musical realitzada en una llengua en un reportatge de dues hores. Semblaria impensable poder fer un programa així sobre tota la música en castellà publicada des dels anys seixanta fins ara, incloure tots els gèneres i tots els vessants. Però, amb la música en la nostra llengua és comú tractar de generalitzar amb l’etiqueta “música en valencià” i entendre-la com a un únic gènere musical caracteritzat per unes cançons festives i combatives. En valencià podem trobar rock, reggae, rap, pop, reggaeton i molta més varietat i riquesa, però és cert que no reben l’atenció i el suport que rep la música festiva al nostre territori.
Com explica el tècnic lingüístic de la Universitat de València, Carles Plasència, l’etiqueta “música en valencià” ha esdevingut un gènere musical en si mateix, en el qual tota la producció que es feia en valencià s’esperava que tingués unes característiques comunes. Açò ha provocat que, quan s’ha fet música en la nostra llengua que no responia a eixos criteris o paràmetres, en certa manera s’ha apartat socialment del que s’entén com “música en valencià” perquè no es consumia pel públic que consumeix aquest “gènere”. “Jo crec que ací, al País Valencià, les propostes trencadores o els costa molt o no arriben a entrar dins d’aquest circuit tan endogàmic en què s’han creat unes sinergies molt específiques”, explica Plasència.
Les diferències amb el Principat i Balears també són considerables. Segons el filòleg, a Catalunya s’ha fet música en català molt més diversa perquè el volum d’audiència era major i molt heterogeni, i les institucions o mitjans promocionaven tota classe de música que es creava en català. En canvi, en el País Valencià, l’audiència era molt menor i, aleshores, quan va funcionar un estil concret, es va intentar explotar al màxim. Com a resultat, tots els nous grups que apareixien i tenien visibilitat elaboraven el mateix tipus de música, amb lletres i sonoritats molt semblants. “Interessava crear molta audiència, més que crear diversitat d’estils”, afegeix Plasència.
També pensen així Sandra Monfort i Maria Bertomeu, que amb la seua música han recorregut teatres i places de tot el territori de parla catalana. “Hi ha grups que tenen molt de potencial a altres llocs, que després venen al País Valencià i no ve ningú a veure’ls”, afirma Monfort. La cantant de Pedreguer reivindica la música de butaca i els directes en teatres, que en Catalunya tradicionalment ha rebut més suport tant institucionalment com del públic, i ací sols es reforça la música quan ompli “places de bous”.
“Interessava crear molta audiència, més que crear diversitat d’estils”
CARLES PLASÈNCIA
Maria Bertomeu, més coneguda com La Maria, també ha advertit aquesta diferència a mesura que ha anat tocant la seua música per tot arreu. “Quan vaig a Catalunya, note que la gent veu el meu nom i no saben qui sóc i van al concert, ací estem acostumats a tindre els nostres grups de referència”, sentencia la cantant d’Oliva. A més, La Maria ha escapat dels estils amb què estem familiaritzats i ha fusionat noves sonoritats com la guitarra elèctrica amb el cant tradicional, una arriscada elecció per a un territori tan poc habituat a idees transgressores. “Si no creem més música arribarà un moment en què la música tradicional ja estarà tota recuperada i enregistrada, i també hem de donar a les pròximes generacions alguna cosa que estudiar”, explica.
Context polític i social advers
El País Valencià ha estat caracteritzat històricament per una opressió cultural, que ha anat erosionant les formes d’expressió en la llengua pròpia, entre elles la producció musical. A l’informe La Participació Cultural en la Comunitat Valenciana, basat en una enquesta realitzada als/les valencians/es en l’any 2017, s’afirma que al ser preguntats/des per l’idioma de l’última cançó que han escoltat, el 58% responien que aquest era el castellà, seguit d’un 35% que declaraven que era l’anglés, enfront de tan sols un 5% que declarava que l’última cançó que havia escoltat estava en valencià.
Com a resultat, la música produïda en la nostra llengua té una presència mínima en l’escolta quotidiana, malgrat ser entesa per un 72,4% de la població valenciana, segons el Servici d’Investigació i Estudis Sociolingüístics (SIES). No obstant això, l’escena musical ha tingut etapes d’esplendor, com ara el moviment de la Nova Cançó en els anys seixanta o el naixement de la cançó popular en el 75 amb el grup Al Tall com a màxim representant. En sorgir l’anomenada Batalla de València, tota aquesta producció fou encasellada en el bàndol catalanista, però cap als noranta es va reactivar amb les “primeres generacions d’Escola Valenciana” i els primers festivals alternatius, segons apunta el periodista Josep Vicent Frenchina. La crisi de 2008 i les retallades en cultura dels anys posteriors, va donar lloc a una incertesa en el camp cultural que s’ha dilatat fins a l’actualitat, on sembla que des de fa uns anys estem en un moment d’expansió i efervescència de grups.
Concerts del Porrat de Sant Blai en Potries. ALBERTO GARSAN
Si bé aquests conflictes han suposat un problema per a l’establiment de la identitat valenciana, les conseqüències han sigut molt majors en les dones que canten en valencià, que sumen dos eixos de discriminació: el de l’anomenat “patriarcat musical” i el de fer ús d’una llengua minoritzada. Tot i que la presència femenina en el panorama musical dels Països Catalans ha augmentat en els últims anys, la xifra de participació de les dones es troba al voltant del 10%, una xifra que solament augmenta en dates com el 8M o el 25M.
INFOGRAFIA PUDENTA
A més, una enquesta realitzada per la investigació La discriminació de la dona en la música en valencià assenyala que un 68% de les participants femenines afirmaren haver pensat en abandonar la seua ocupació en l’àmbit musical, enfront d’un 32,5% dels homes. Entre les motivacions trobades, podem observar que els motius per als homes són la mancança de consolidació i de recursos o l’edat, davant de les motivacions de les dones vinculades a la mancança de recursos, contactes o els abusos de poder. També és revelador que cap home alega cap motiu en relació amb comportaments masclistes, sostre de vidre o abusos de poder.
Discriminació positivia i síndrome de la impostora
El poc reconeixement femení en la música ha provocat que en els últims anys, amb el creixement del moviment feminista com a teló de fons, hagen sorgit iniciatives per a canviar-ho: festivals temàtics, quotes obligatòries femenines entre altres. Amb aquesta mena de discriminació positiva s’ha buscat reduir pràctiques de desigualtat, com ara l’absència de dones als cartells de festivals.
Fa uns anys, era habitual trobar cartells d’actes replets d’artistes masculins i, amb sort, algun nom femení. Ara, cada vegada passa menys i, quan ocorre, els moviments feministes s’encarreguen de denunciar-ho en xarxes. En aquest sentit, la responsable del programa radiofònic “Pioneres”, Monty Peiró, apunta que hi ha dones majors de cinquanta que estan tornant a fer música perquè els canvis aconseguits pels moviments les inspira.
Sense anar més lluny, el cartell dels concerts organitzats per Acció Cultural en 2015 estaven copats per grups masculins, com a molt es trobava algun grup que tinguera una dona entre les seues files. No obstant això, en l’últim concert organitzat el passat abril, tenien artistes com Marala, Maluks, Colomet o Esther, dones amb gran potencial que porten propostes més trencadores i estan començant a rebre l’èxit que mereixen.
L’escena ha canviat perquè hi ha normatives on es reclama que la presència siga equitativa per tal de solucionar aquest problema estructural. Encara que siga una mesura polèmica que porta a controvèrsies sobre si es valora el talent o la condició de ser dona, la majoria d’artistes ho tenen clar: la discriminació positiva és necessària. Sandra Monfort és una d’elles. Assegura que s’ha de forçar la màquina per canviar les coses perquè “totes les revolucions es fan a través de la força i la contundència”.
Però, aquest “forçar la màquina” també genera tot un fum de qüestionaments sobre la vàlua de les dones, fins i tot per part de les mateixes artistes. Com explica Sandra, és habitual trobar dones que afirmen no voler ser escollides “solo por ser mujer” o programadors que tenen por a veure’s obligats a triar un grup “roin” pel fet d’estar format per dones. Declaracions que porten a augmentar la síndrome de la impostora, que ja de per si, carreguen les dones al llom des de ben menudes. Eixes expressions, normalment rebudes pel col·lectiu masculí, provoquen que les artistes es menyspreen i es vegen obligades a fer veure contínuament que mereixen un lloc que sembla que els han cedit. “De vegades no pots tirar endavant, estàs cansada i em costa parar perquè tinc la sensació que m’he passat tota la vida demostrant que sóc capaç”, explica l’artista, que assegura haver-se sentit molt sola dalt de l’escenari com a instrumentista, amb una mirada que deia “a veure qui s’ha pensat què és”.
“De vegades no pots tirar endavant, estàs cansada i em costa parar perquè tinc la sensació que m’he passat tota la vida demostrant que sóc capaç”
SANDRA MONFORT
Aquestes experiències fan que moltes dones no se senten satisfetes amb el que aconsegueixen, mogudes per la creença que els han posat moltes facilitats pel seu gènere. Maria Bertomeu també forma part d’eixe grup d’artistes que s’ha qüestionat en moltes ocasions quins eren els motius reals pels quals la contractaven i açò l’ha portat a “bucles negres de comparatives i comentaris roïns”.
Crida’m artista i no “xiqueta”
La infantilització de les dones és un altre comportament habitual al qual fan front les artistes cada dia. A quina edat una dona deixa de ser una xiqueta? Per què les dones joves continuen sent denominades com a xiquetes i no com a xiques? Passa al contrari amb els homes? En els Premis Carles Santos de la Música Valenciana 2022, Marala va guanyar el premi a millor disc de músiques d’arrel i, en el seu discurs d’agraïment, les components del grup van fer una paròdia sobre els comentaris paternalistes i el mansplaining que reben dia a dia en el sector.
“No ens volem oblidar d’agrair a tots els homes de la indústria que han fet possible que Marala existeixi”, assenyalava Selma Bruna. “Tots els homes que ens han donat consells, dia rere dia, un consell darrere s’altre”, afegia Clara Fiol. “Estàs segura del que m’estàs explicant?”, continuava Selma, que explicava que tot el que estaven representant eren exemples reals del que havien de suportar cada dia. També van destacar la infantilització que se’ls fa quan les comparen amb “fadetes”, “angelets” o “sirenes” o amb els “qué monas”.
Aquest estereotip malauradament també apareix en el programa de ZOOM mencionat, quan li pregunten a Pep Gimeno “Botifarra” sobre les noves referents emergents del cant tradicional i respon: “La Maria, la xiqueta esta que és un moc perquè és molt joveneta. Esta xiqueta ho fa molt bé”. Aquesta assegura que és habitual en el camp del cant tradicional, normalment entés com a música cantada per gent d’edat avançada, i que costa molt de llevar eixe “xiqueta”, que de manera inconscient infravalora a l’artista.
Les comparacions són odioses
La cultura de la comparació és una altra de les conseqüències d’aquest “patriarcat musical” que arrosseguem. Acostumades a ser les úniques dones en molts dels espais culturals, a mesura que augmenta la seua presència, se’ns obliga a escollir a una. Beyoncé o Rihanna? Rosalia o Lola Índigo? Aitana o Amaia?
Els mitjans, les xarxes socials i la societat en general comença a comparar la música, l’aspecte, la vestimenta de les artistes com si no existira un lloc per a totes. “Si pots tindre-ho tot per què vas a escollir i buscar què és millor, si quan el ventall siga més ampli, més enriquim el panorama”, manifesta La Maria. La cantant d’Oliva lamenta que entre elles en algun moment també s’arriben a comparar i competir, quan podrien agermanar-se per lluitar contra aquestes discriminacions juntes. “Després agafes a nivell estadístic els grups d’homes i no eixen del sota, cavall i rei, si almenys nosaltres estem innovant un poc”, afegeix.
“Si pots tindre-ho tot per què vas a escollir i buscar què és millor, si quan el ventall siga més ampli, més enriquim el panorama”
LA MARIA
Sandra Monfort també ha viscut aquesta comparació de primera mà, quan Marala va decidir vestir de blanc en els seus directes i van rebre desenes d’acusacions d’haver-se copiat de la cantant Maria Arnal, que solia vestir del mateix color en els seus concerts. “Vaya tela que els homes sempre puguen anar en camisetes negres i de repent tu vas de blanc i comentario del señoro”, declara.
Malauradament, malgrat que cada vegada hi ha més dones i més diverses, queda molt de camí per fer. La indústria continua plena de referents masculins. Quasi la totalitat de les cantants que han passat per un conservatori asseguren que els han faltat professores instrumentistes femenines i referents a estudiar. Si no has tingut l’oportunitat de veure’t representada en la música i, a més, has de fer-ho en una llengua tan maltractada històricament, és natural que les barreres et frenen. La Maria afirma que alguns artistes passen aquesta línia de l’idioma per tal de fer-se un lloc i escapar de la precarietat, però que “si fem això, estarem negant nosaltres mateixa que no podem viure de fer música en valencià”. Per la seua part, Noelia Llorens “Titana” descrivia en una entrevista que en el sector se sentia “contínuament alçant la mà amb una llanterna i mirant de cridar l’atenció”.
Però, amb l’aparició de tots aquests projectes pioners forjats per dones, les noves generacions trobaran referents dalt dels escenaris i distingiran un espai per guanyar-se la vida cantant en valencià. Encara s’ha de fer molta feina per tal de proporcionar a les dones unes condicions igualitàries en el panorama musical, en què no s’invisibilitze, es qüestione o es menyspree el seu treball. La música és un reflex del que passa a la societat.
ENTREVISTES
També et pot interessar
OHAI GANDIA: TURISME SOSTENIBLE O DEGRADACIÓ AMBIENTAL Foto: OHAI Nazaré VALENCIA. 14/03/2022 ¿Te imaginas un resort situado en el corazón de la Comunitat Valenciana en el que despertarte con el increíble olor del azahar a pocos minutos de la playa y en el que poder disfrutar y…
Llegir més
Pudenta 